L’AVANTGUARDISME (1909 – 1940)
L’avantguardisme és un corrent que sorgeix a diferents punts d’Europa (Alemanya, frança, Itàlia, Catalunya…) Es va iniciar al segle XX i es basa en que l’artista introdueix dins d’una obra elements innovadors que no segueixen els corrents tradicionals.
Durant les primeres dècades del segle XX es va produir un trencament entre dues concepcions de l’art diferents. D’una banda, hi havia aquells artistes que pensaven que l’art havia de ser una experiència de cultura i optaven per la norma de la tradició clàssica; d’una altra, hi havia artistes que creien que l’art havia de ser justament el contrari, una destrucció de la norma establerta, una recerca, una aventura, una experimentació: ells mateixos es varen posar el nom d’avantguardistes.
L’avantguardismeés el producte de la societat que va sorgir a la fi de la Revolució industrial que va tenir lloc a Europa durant el segle XIX. Un dels detonants més directes dels moviments avantguardistes va ser la Primera Guerra Mundial (1914-1918): la tragèdia que va suposar el conflicte bèl·lic provocà una crisi que va afectar tots els àmbits socials.
El mot avantguardisme designa un conjunt de corrents estètics que palesen la crisi de les arts que va tenir lloc en el món occidental al començament del segle XX.
L’avantguardisme va ser un moviment cultural que volia trencar amb el passat: defensava el progrés tècnic i el canvi de valors morals, i va provocar una crisi de la creació artística.
Efectivament, la irrupció de l’avantguardisme va significar una ruptura total, no solament amb els models artístics vigents a l’època, sinó també amb tota la concepció de l’art que provenia del món clàssic grecollatí. La nova concepció de l’art va penetrar ràpidament a tot el teixit social per assumpció o per rebuig, i va afectar totes les formes de creació artística: la música, la fotografia, el cinema, l’arquitectura, l’escultura… I, sobretot, la pintura i la literatura, en concret la poesia, que sovint varen entrecreuar-se.
Entre els artistes avantguardistes més importants trobem Pablo Picaso, Georges Braque, Charles Baudelaire, Van Gogh,…
ELS PRINCIPALS MOVIMENTS AVANTGUARDISTES EN LITERATURA
No tots els artistes varen entendre l’aventura avantguardista de la mateixa manera i, per això, sovint es parla, en plural, de les avantguardes.
Tots plegats partien de la base que l’art havia de canviar perquè la societat havia canviat, i es tractava de fer un art nou que trenqués amb el passat i que incorporés els avenços tècnics de l’era de la industrialització. Però a l’hora de plasmar aquests punts de partida a la tela (pintura) o al paper (poesia) varen sorgir les diferències que varen provocar el naixement de quatre moviments principals (els quatre “ismes”): el futurisme, el dadaisme, el cubisme i el surrealisme.
L’any 1909 Filippo Tommaso Marinetti va publicar el manifest fundacional del futurisme, en què proclamava l’èxit de l’atzar per damunt de l’intel·lecte, un atzar que s’havia de plasmar literàriament amb la destrucció de la sintaxi, amb la imaginació sense fils conductors racionals i amb les paraules en llibertat, sense signes de puntuació que les limitessin.
Propugnava com a font d’inspiració artística el perill, l’audàcia, l’esport, l’heroisme, la violència física i verbal, la guerra, la velocitat, la màquina… i rebutjava el sentimentalisme, l’art tradicional, l’academicisme i els museus i les biblioteques, que considerava cementiris de l’art.
Per als futuristes, tot havia de reflectir el món modern i canviant: en definitiva, el futur.
Entre els autors d’aquest corrent en destaquen: Joan Salvat-Papasseit i Joaquim Folguera.
Més tard, el dadaisme (del francès dada, veu infantil que no significa rés) va anar més enllà que el futurisme. Caòtics i violents, els dadaistes varen sorgir en plena Primera Guerra Mundial, concretament l’any 1916, com a resposta contra la societat que l’havia provocada.
Els capdavanters del moviment varen ser Tristan Tzara i Francis Picabia. Aquest darrer, fugint de la guerra, va viure a Barcelona el 1916 i el 1917, on va fundar la revista “391”, portaveu del dadaisme a Catalunya.
Els dadaistes exigien la destrucció absoluta dels mitjans d’expressió tradicionals que havien encaminat l’home cap a la mort d’ell mateix i defensaven una expressió totalment espontània. Tots els artistes que s’adherien a aquest moviment participaven d’un esperit rebel que propugnava l’autonomia del jo creador i un desig d’alliberament mental. El moviment va caracteritzar-se per una postura nihilista, anàrquica, irracional i primitivista, i per una posada en qüestió de totes les convencions i una oposició violenta a les ideologies, l’art i la política tradicionals.
El dadaisme ha tingut una gran influència en la nostra societat fins i tot alguns nous corrents artístics com el Pop art o el Neodadaisme han estat molt influenciats pel Dadaisme.
Un dels principals autors dadaistes és Marcel Duchamp.
El cubisme va ser un moviment nascut a les arts pictòriques, on es feien quadres basats en figures geomètriques. La seva adaptació a la literatura va suposar una nova atenció a l’aspecte gràfic dels textos, el paper dels espais en blancs, de la tipografia…
Les principals característiques del cubisme són: la introducció d’un punt d’inflexió en la pintura, el començament de l’art abstracte, la modificació de les formes (les formes estrenquen, s’nalitzen i es reconstrueixen amb una forma abstracta) això fa que l’obra es pugui representar desde diferents perspectives amb un context més ampli.
Guillaume Apollinaire va ser un dels principals conreadors d’aquest moviment, amb invencions com la del cal·ligrama, que donaria pas a la poesia visual. A Catalunya, el màxim exponent n’és Joan Brossa.
Els principals autors que van conrear obres cubistes són: Pablo Picaso, Georges Braque, Constantin Brancusi, Paul Cézanne…
El surrealisme (del francès surréalisme, superrealisme) va ser un producte del dadaisme. André Breton, que va publicar el manifest fundacional del surrealisme el 1924, havia militat en el moviment dadà, però se’n va separar i va crear una nova teoria estètica: la literatura, alliberada dels entrebancs del bon gust i de la lògica, havia de ser un mitjà per fugir del racionalisme, que només havia contribuït a l’empobriment de la civilització.
Segons André Breton, si l’ésser humà està atent al seu inconscient i als seus somnis, descobrirà en ell la dimensió de la realitat, de la qual la imaginació és part integrant i forma la superrealitat. Per arribar a la superrealitat són necessàries unes experiències privilegiades: l’amor, el somni i la descoberta de la vida urbana.
Els surrealistes defensaven la llibertat total, que en literatura comportava fer ús de l’escriptura automàtica i del collage.
LA CONCRECIÓ DE L’ESTÈTICA AVANTGUARDISTA EN POESIA
El procés de destrucció dels convencionalismes establerts en literatura es va palesar sobretot en la poesia. Els artistes varen defugir qualsevol norma retòrica tradicional per provocar la sorpresa del lector. En aquest procés hi valia tot, de manera que un poema podia ser una forma, un dibuix, un no-res…
Però enmig de tota aquesta experimentació, en la poesia avantguardista hi trobam uns trets comuns:
a) Destrucció de la unitat gràfica de la pàgina, de manera que es fan servir cossos i tipus de lletra diferents, tintes de colors… i es deixen paraules soltes, com si volassin pel paper, per remarcar-ne la importància.
b) Alliberament gramatical de la paraula, que comportava suprimir les majúscules de principi de paraula i els signes de puntuació i substituir-los per espais en blanc i per versos dividits en esglaons (salts de falla).
c) Alliberament racional de la paraula, de manera que un vers podia perdre tot el seu sentit racional.
d) Desintegració i substitució de la paraula, o sigui, que aquesta pot tenir tant de valor com una sola lletra, un nombre o un dibuix.
D’aquí prové la importància que varen assolir per als avantguardistes el collage, la poesia visual i el cal·ligrama.
MODERNISTES, NOUCENTISTES I AVANTGUARDISTES A CATALUNYA
Les avantguardes varen arribar a Catalunya en una època de canvis socials amb el rerefons de la Primera Guerra Mundial, la crisi del moviment noucentista va fer que els intel·lectuals catalans abandonassin aquell camí i que individualment cada un busqués una sortida. Una de les sortides va ser l’avantguardisme.
Els artistes que es varen adscriure al moviment avantguardista varen criticar obertament el Noucentisme i l’academicisme de la cultura oficial que aquest propugnava, o bé varen enfocar la seva tasca en l’educació de les masses populars, allà on no havia arribat el Noucentisme. I també cal dir que alguns noucentistes varen ser receptius dels moviments d’avantguarda, com Eugeni d’Ors.
Els nous moviments d’avantguarda a Catalunya aviat varen trobar un suport important en aquells intel·lectuals catalans modernistes que no s’havien adscrit mai al Noucentisme, perquè coincidien en la recerca constant de formes i de fórmules noves, en el rebuig de la classe burgesa i del sistema de vida que comportava, en la valoració de la joventut i en la recerca de l’art total.
Així, una de les figures paradigmàtiques en aquest sentit va ser Gabriel Alomar, que l’any 1904 ja va fer servir el terme “futurisme”, encara que amb un sentit més de caire polític que estètic.
El futurisme va entrar a la literatura catalana de la mà de Josep Maria Junoy, que havia participat dels dos moviments anteriors: el Modernisme i el Noucentisme. El 1917 va fundar la revista “Trossos”, de clara tendència avantguardista, trencadora i moderna, i on va destacar la participació de Joaquim Folguera, incansable divulgador dels moviments d’avantguarda a Catalunya.
D’altra banda, el surrealisme va entrar a Catalunya de la mà de Josep Vicenç Foix, que va assajar tècniques surrealistes a la seva poesia. Tanmateix, cal parlar també de Salvador Dalí, el qual, tot i que és més conegut com a pintor, va escriure també proses surrealistes a la revista “L’Amic de les Arts”. A més, Dalí va publicar el 1928, juntament amb Sebastià Gasch i Lluís Montanyà, el Manifest Groc, on aquests artistes exposaven els principis de l’art d’avantguarda.
L’ART AVANTGUARDISTA
A Catalunya les figures més destacades en les arts plàstiques van ser Salvador Dalí i Joan Miró. Dedicaré aquest espai a Joan Miró i en concret a una de les seves obres.
Joan Miró i Ferrà (Barcelona, 20 d’abril de 1893 – Palma, 25 de desembre de 1983) va ser un pintor, escultor, gravador i ceramista català, considerat un dels màxims representants del surrealisme. De tota la seva producció artística he escollit “El Carnaval d’Arlequí”.
El Carnaval d’Arlequí és una pintura de Joan Miró realitzada entre 1924 i 1925. Aquest és un dels quadres principals de l’època surrealista de l’artista.
Aquesta obra és considerada com l’inici de la plenitud de l’etapa surrealista de Joan Miró. Realitzada entre els anys 1924 i 1925, la va executar en una època en que l’artista passava per moments difícils i de gran penúria, també alimentària. Segons va explicar el mateix artista:
| “Vaig intentar plasmar les al·lucinacions que em produïa la fam que passava. No és que pintés el que veia en somnis, com deien aleshores Breton i els seus, sinó que la fam em provocava una manera de trànsit semblant al que experimentaven els orientals”. |
Si el treball està clarament inspirat al surrealisme, la influència d’aquest moviment s’inscriu més als temes tractats que a la tècnica utilitzada. L’aparent espontaneïtat de la creació és precedida per esbossos i una projecció de la seva estructura. D’una banda, la figura i els objectes no estan relacionats i semblen ésser deguts a la casualitat i la inspiració espontània de l’artista. Tanmateix, els esbossos i dibuixos mostren que aquest aparent atzar és el resultat d’una composició precisa que parteix dels principis surrealistes. A més a més, una anàlisi detallada de l’obra mostra una quadrícula diagonal pintada de vermell que indica una composició a priori en la tela.
Els personatges principals de la composició pictòrica són un autòmat que toca la guitarra junt amb un arlequí amb grans bigotis. S’aprecien també tot un món de detalls dominats per la imaginació que s’escampen per tota la pintura com, un ocell amb ales blaves sortint d’un ou, un parell de gats jugant amb un cabdell de llana, peixos volant, un insecte que surt d’un dau, una escala amb una gran orella i, a la part superior dreta, es veu a través d’una finestra una forma cònica amb la qual va voler representar la torre Eiffel.
Nombrosos éssers i objectes es juxtaposen a l’aparent desordre d’una habitació amb una petita finestra: peixos, gats, insectes, guitarra, cabdell de llana, la torre Eiffel, etc. La presència d’uns certs objectes, com per exemple l’escala estan dotats segons va explicar el propi Miró d’una relació simbòlica. En tot aquest moviment existeix un ritme que unifica les formes i colors a tot el conjunt de la pintura.
L’essència d’aquesta explicació, és que aquests objectes simbòlics es mesclen amb altres objectes a l’habitació sense que això afect l’expressió artística. Els surrealistes creien que aquesta expressió artística era una altra manera de percebre i reaccionar davant el medi ambient, la realitat és el resultat del subconscient que ells expressaven mitjançant les seves obres i interpretacions que poden semblar aparentment irracionals. Aquest món inconscient i imaginatiu va ser un mitjà pictòric per aconseguir expressar en la forma del quadre la seva experiència vital i la seva memòria.
LITERATURA AVANTGUARDISTA
En aquest espai us parlaré de Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 16 de maig de 1894 – 7 d’agost de 1924) va ser un escriptor barceloní d’extracció humil, esperit rebel i altament autodidacta. Conegut com a poeta d’Avantguarda, va tenir també una prolífica activitat com a redactor d’articles de crítica social en castellà i català simpatitzant amb els corrents anarquistes i socialistes de l’època. El seu estil enèrgic i impulsiu contrasta amb una vida d’obligada rutina i repós deguts als problemes de salut. Va morir de tuberculosi als trenta anys, deixant una obra que durant dècades va ser poc coneguda.
A partir dels anys seixanta la seva figura va ser popularitzada sobretot gràcies a autors de la Nova Cançó que van posar música a alguns dels seus poemes. Avui dia és considerat un dels escriptors catalans clau del segle XX i el seu recull de poemes El poema de la rosa als llavis ha estat de lectura obligada a l’ ensenyament secundari de Catalunya
Jo he escollit “Com sé que es besa “ que és un dels poemes del llibre de Joan Salvat- Papasseit: El poema de la rosa als llavis. Salvat es qualificà ell mateix com a poetavantguardistacatalà, en una sola paraula. Adoptà en la seva obra les tècniques i els recursos del cubisme i del futurisme: cal·ligrames, versos trencats, espais en blanc, diferent tipus de lletra, subratllats, signes aritmètics, paraules en llibertat, supressió de majúscules, versos lliures.
POEMA TRADUÏT:
El port d’amor de Marsella
La nostra senyora de la gar prega per nosaltres
Resa una noia en món batell:
Oh vine a prop meu
Pot posar amb emoció
Els teus llavis sobre la meva boca
– un petó feroç
jo seré tota teva!
SOTA LES VELES LA CAPTINDRÉ
Com sé que es besa
la besaré
marinet que no vigila – corsari ve i li pren l’aimia –
si no li duia cap cançó- corsari ve i li pren l’amor-
Aquest poema està en forma de cal·ligrama que pertany a les tècniques literàries de les avantguardes. El tema de Com sé que es besa tracte d’un mariner que vol conquistar una noia amb l’entorn d’una melodia.
El poema Com sé que es besa presenta una forma de cal·ligrama on els versos estan dispersats, hi ha paraules en llibertat, versos trencats i dissenyats representant un sentit lògic envers el significat del poema. El cal·ligrama alterna el català i el francès, llengua de gran prestigi artístic en aquells anys. Quan observem el cal·ligrama podem interpretar un vaixell veler dividit en quatre parts: el casc que ens situa geogràficament el lloc dels fets, el port de Marsella; el mar ( les línies blaves); el vaixell dibuixat mitjançant la primera estrofa; un primer pal amb la bandera que explica que una dama prega al marinet que aconsegueixi el seu amor amb l’oració: “ RESA UNA NOIA EN MON BATELL”; el segon pal que explica l’acció de la seducció amorosa amb l’oració: “ SOTA LES VELESLA CAPTINDRÉ” i finalment les veles que accentuen que hi ha el perill de la presència de corsaris que poden prendre la dama.
En el poema cal tenir en compte una sèrie d’elements: el color blau, que simbolitza la tranquil·litat del mar, el color del cel, la fe. En aquest poema ens podem fixar que s’usa moltes paraules religioses com ara pregar (priez), resar.
En el poema de Salvat, veiem que tot el que és immaterial (fusta del casc i pals) apareix en lletres majúscules, mentre que el que es diu el mariner a si mateix i el que murmura la nia es representa amb lletres minúscules.
La forma d’expressió d’aquest text es narrativa, ens narra la situació amorosa entre el mariner i la dama. També intervé un diàleg en el segon paràgraf el qual el mariner s’insinua i la dama li respon.
L’esquema mètric d’aquest poema es: A8, B15, C9, d5, E8, F11, g5, H7, I9, j5, k4, L17, M16. No té rima. Podem observar que el dibuix del cal·ligrama representa la imatge que interpreta el poema: una barca en el Port de Marsella, el marinet i la dama.
En aquest poema trobem un epítet, en el vers cinquè “ un petó feroç”; una anàfora en els dos últims versos “ –corsari ve i li pren-“.
Aquest tipus de poema són molt originals respecte la interpretació del dibuix que està lligat amb el significat del poema i també de mesclar les dues llengües: el català i el francès. Utilitzen l’art com a recerca i experimentació de noves formes artístiques i valoren tot el que es diferent i original com es el cas d’aquest poema representat en forma de cal·ligrama.
literaturamarcprat 